Si fas servir IA al teu negoci, des del 2 d'agost tens noves obligacions (AI Act, article 50)

El 2 d’agost de 2026 va entrar en vigor una part del Reglament Europeu d’Intel·ligència Artificial (l’anomenat AI Act) que gairebé cap pime s’ha aturat a mirar, i que probablement l’afecti. No cal tenir un departament d’IA ni sistemes sofisticats: n’hi ha prou amb tenir un xatbot a la web, o fer servir la IA per generar imatges o vídeos de màrqueting.

La idea de fons és senzilla i fins i tot raonable: quan hi ha una intel·ligència artificial pel mig, l’usuari té dret a saber-ho. Vegem, sense alarmisme i sense tecnicismes, què obliga exactament, què queda fora de moment, i un matís important per als negocis d’Andorra.

Què ha entrat en vigor, en una frase

Des del 2 d’agost de 2026 s’apliquen les anomenades obligacions de transparència de l’article 50 de l’AI Act. En resum: cal avisar quan algú està interactuant amb una IA, i cal identificar certs continguts generats o manipulats amb IA. La Comissió Europea va publicar les seves directrius oficials sobre com complir-les el 20 de juliol de 2026, així que el marc ja no és una promesa: és aplicable.

Convé saber que el reglament distingeix dos papers. El proveïdor és qui desenvolupa la IA (per exemple, l’empresa que fabrica ChatGPT o una eina de generació d’imatges). L’usuari professional (o “deployer”) és qui la fa servir en la seva activitat: aquí és on hi ha la immensa majoria de pimes. Saber de quin costat és una empresa és la clau per entendre què li correspon, i una pime gairebé sempre estarà en el segon.

Els quatre casos que regula l’article 50

L’article 50 regula quatre situacions. Les repassem totes, perquè convé tenir la foto completa, encara que unes són molt freqüents en el dia a dia d’una pime i una altra resulta força menys habitual:

1. Xatbots i assistents. Si tens un xatbot a la web, un assistent de veu o un avatar que parla amb els usuaris, la persona ha de poder saber que està tractant amb una màquina i no amb un humà. Hi ha una excepció de sentit comú: si resulta obvi per a qualsevol, no cal insistir. Però un avís clar (“Sóc un assistent virtual”) deixa de ser una cortesia i passa a ser una obligació.

2. Contingut que podria passar per real (deepfakes). Si publiques imatges, vídeos o àudios generats o manipulats amb IA que s’assemblen a persones, llocs o fets reals, fins al punt que algú podria creure’ls autèntics, has d’indicar que estan generats artificialment. Aquí entren coses cada cop més habituals: un avatar que fa de portaveu d’una marca, una veu sintètica en un vídeo, una “foto” hiperrealista creada per IA.

3. El marcatge tècnic del contingut generat. El reglament també exigeix que el contingut sintètic porti una marca llegible per màquina que permeti detectar que ho va fer una IA. Aquesta obligació recau sobretot en qui fabrica l’eina, no en qui la fa servir. El que sí que convé és utilitzar eines que compleixin amb aquest marcatge. I una dada de termini important: les eines que ja eren al mercat abans del 2 d’agost tenen fins al 2 de desembre de 2026 per adaptar-se a aquest marcatge.

4. Reconeixement d’emocions i categorització biomètrica. És el supòsit menys habitual en una pime, però forma part de la norma i per això l’incloem. Si utilitzes un sistema que detecta les emocions de les persones (per exemple, analitzant el seu rostre o la seva veu) o que les classifica a partir de dades biomètriques, has d’informar els afectats que estan sent sotmesos a aquest sistema. Parlem de tecnologies específiques que la majoria de negocis no fan servir; si no és el cas, es pot passar de llarg, però convé saber que existeix i que també està regulada. Ull, a més, perquè alguns d’aquests usos no només exigeixen transparència: certes aplicacions de reconeixement d’emocions (per exemple, en l’entorn laboral) estan directament prohibides o classificades com d’alt risc per altres parts del reglament.

I el text que escric amb IA? Aquí convé no exagerar

Aquest és el punt on més s’està exagerant, així que aterrem-lo. Fer servir IA per redactar un correu, una descripció de producte o un esborrany d’un post no obliga, per si sol, a posar un cartell de “fet amb IA” a cada text. L’obligació d’etiquetar el text es concentra en un cas concret: els textos generats per IA que es publiquen per informar el públic sobre assumptes d’interès general (pensa en contingut de tipus periodístic o informatiu). I encara allà decau si hi ha una persona que revisa i assumeix la responsabilitat editorial del que es publica.

Dit d’una altra manera: en el màrqueting habitual d’una pime, l’obligació real gira al voltant de dues coses, avisar dels xatbots i etiquetar els continguts que podrien passar per reals. No a posar segells a tot el que toqui una IA.

Què queda fora (de moment)

Perquè tan important com saber què cal fer és no espantar-se amb el que no toca:

• La major part de l’AI Act no va amb una pime corrent. Les normes més dures (les pràctiques prohibides, els sistemes d‘“alt risc”, les obligacions dels grans models d’IA) estan pensades per a altres perfils. Si no es desenvolupa IA ni es fa servir per a coses sensibles com la selecció de personal o la concessió de crèdits, gairebé tot això queda fora.
• L’ús intern i privat de la IA, sense contingut que arribi al públic, no dispara aquestes obligacions d’etiquetatge.
• El contingut creat abans del 2 d’agost no s’ha d’etiquetar de manera retroactiva: compta la data en què es va generar.

A més, el marc es continua afinant (hi ha ajustos normatius en tràmit a escala europea), cosa que és una raó més per adaptar-s’hi amb cap i sense angoixes, no per córrer.

I les multes?

Aquí és on el titular espanta i la lletra petita tranquil·litza. L’incompliment d’aquestes obligacions pot comportar sancions de fins a 15 milions d’euros o el 3 % de la facturació mundial anual. Però el mateix reglament preveu proporcionalitat: per a pimes i startups s’aplica la xifra menor de les dues, no la major. L’objectiu del regulador, de moment, no és caçar el petit comerç que té un xatbot sense avisar, sinó establir una regla clara per a tothom. Tot i així, complir és senzill i barat, i no fer-ho és un risc innecessari.

El matís que importa si ets a Andorra

Aquí ve una cosa que gairebé ningú explica. Andorra no forma part de la Unió Europea, així que la primera reacció lògica és pensar que això no s’aplica. I seria un error.

L’AI Act té abast extraterritorial: s’aplica també a empreses de fora de la UE quan el seu sistema, o el resultat que produeix, s’utilitza dins de la Unió. Traduït a un negoci andorrà: si el teu xatbot atén clients francesos o espanyols, o el teu contingut generat amb IA es consumeix des de l’altra banda de la frontera (una cosa gairebé inevitable a Andorra), estàs dins de l’àmbit de la norma. Donada la realitat transfronterera del Principat, el prudent és assumir que aquestes obligacions t’afecten igual que a una empresa de la UE, i actuar en conseqüència.

En resum: el que cap en tres punts

Si t’haguessis de quedar amb l’essencial:

1. Si tens un xatbot o assistent, assegura’t que avisa que és una IA.
2. Si publiques imatges, vídeos o veus que podrien passar per reals, etiqueta’ls com a generats amb intel·ligència artificial.
3. Fes servir eines que marquin el seu contingut i tingues present el termini del 2 de desembre de 2026 per al marcatge tècnic.

No és un terratrèmol, però és un canvi real i ja és en vigor. Adaptar-s’hi ara, amb calma, és molt més barat que fer-ho amb presses o arran d’una queixa.